“Ser pagès… són sensacions que t’omplen”

“Als vint anys, em vaig veure obligat a assumir determinades responsabilitats per circumstàncies de la vida, perquè el pare era gran i estava delicat…. Vaig posar-me a treballar aviat i vaig esdevenir agricultor professional, una mica per obligació però també per vocació”, explica Xavier Llach (Figueres, 1966). Al capdavant d’una plantació de vinya i olivera, és membre de la junta rectora del Celler Cooperatiu d’Espolla.

“Sóc un productor petit, però conreo fins a vuit o nou varietats de vinya. Abans fèiem només les varietats típiques de l’Empordà, carinyena negra i blanca, però ja fa uns anys que vam apostar per la diversificació per poder fer nous cupatges de vins”. L’olivera, en canvi, és diferent perquè “només a una finca vaig introduir la varietat arbequina. La resta són arbres de molts anys, centenaris, que estan ubicats a terrenys poc planers, a zones de difícil accés”. Aquestes oliveres, de les varietats argudell i corivell, donen com a fruit l’oli característic de la comarca, més dolcenc.

En Xavier Llach forma part del consell rector de la cooperativa des de fa més de dues dècades, quan “un grup de socis vam decidir marcar un nou rumb al celler. En aquells moments, diverses cooperatives de la nostra zona estaven tancant, però nosaltres vam apostar per fer inversions. Això ens va suposar un esforç important i, durant molt de temps, vam haver de limitar els nostres ingressos. A dia d’avui, hem aconseguit fer una evolució molt gran i estem ben posicionats en el mercat, amb marca pròpia. Tenim un nom, un prestigi, i sabem que oferim vins que juguen en Primera Divisió”.

El turisme de la comarca de l’Alt Empordà i també els clients francesos que es desplacen fins a l’agrobotiga del Celler d’Espolla faciliten la sortida del vi embotellat, però el salt qualitatiu es va produir amb l’entrada a les grans cadenes de distribució i a la restauració: “Hem anat in crescendo i, en part, això és gràcies al nostre enòleg, en Pau Albó, una peça clau del celler que ha fet uns vins increïbles; una persona jove i amb molta empenta, una actitud que ens ha encomanat i que a mi m’ha fet pujar la moral”.

Malgrat tot, es posa seriós quan reflexiona: “A pagès, la gent està molt cansada i, quan arriba a una certa edat, vol plegar. S’està perdent la il·lusió, hi ha desànim i tenim un problema molt seriós: la falta de relleu generacional. A la gent jove no li atrau el camp. Quan vaig començar, potser cada dia senties engegar setanta tractors; avui, no n’hi ha més de deu o quinze. Si no es promou la incorporació de joves i se’ls ajuda perquè puguin tirar endavant, almenys els primers anys, les conseqüències del daltabaix les acabarem patint tot el país”.

Argumenta que “s’estableixen molts controls i molta burocràcia perquè les coses es facin pràcticament perfectes, però nosaltres sentim que no se’ns dóna veu a la gent que mantenim el territori. S’oblida, per exemple, el paper que els pagesos tenim en el paisatge i en la prevenció d’incendis, en tant que construïm tallafocs naturals i que moltes finques estan a zones de difícil accés que només es poden treballar i mantenir netes manualment. Si s’abandona l’activitat agrària, el foc no tindrà aturador”.

L’esforç titànic que en Xavier ha dut a terme a nivell professional ha tingut repercussió a nivell personal i familiar. “La meva dona et diria que estic sonat, que només penso en la feina… que, per no apujar costos, tot el que puc m’ho faig jo mateix… i la temporada de campanya és molt dura. La parella t’ha d’entendre, ha de compartir amb tu que això és una opció de vida”.

Però somriu, perquè te la satisfacció que dóna saber que “la gent que som, estem units i tinc la llibertat de poder estar a fora cada dia. M’agrada veure els canvis del temps. Gaudir del paisatge i del silenci, mentre treballes a l’oliverar o a la vinya, és una passada. Són sensacions, que un té a dins i que t’omplen…”.