Identifiquen un tipus de plàncton que millora la capacitat d’absorbir el diòxid de carboni atmosfèric dels oceans

L’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) en col·laboració amb un equip internacional ha identificat un tipus de plàncton que millora la capacitat dels oceans per absorbir el CO2 atmosfèric. Són els cocolitòfors, un grup de fitoplàncton marí calcificador. Són algues diminutes situades a la capa més superficial dels oceans, on formen plaques de carbonat de calci. L’estudi demostra que representen el 90% de la producció de carbonat a la superfície, de manera que són claus en el control de la química oceànica i del diòxid de carboni. La recerca també apunta que els altres grups principals de calcificadors -el zooplàncton i els foraminífers- tenen un paper secundari en l’absorció del CO2.

L’estudi, publicat aquest dilluns a la revista ‘Nature Communications’, revela que, en comptes d’enfonsar-se a l’oceà profund, gran part d’aquest carbonat de calci es dissol a prop de la superfície, on el carboni s’intercanvia més fàcilment amb l’atmosfera i on penetra la llum solar.

“Aquesta àmplia dissolució a poca profunditat explica l’aparent discrepància existent entre les estimacions prèvies de producció de carbonat derivades d’observacions per satèl·lit i models biogeoquímics i les estimacions d’enfonsament de partícules procedents de trampes de sediments poc profunds”, explica la doctora Patrizia Ziveri, professora de recerca ICREA a l’ICTA-UAB.

Al seu torn, el doctor William Gray, investigador del Laboratori de Ciències del Clima i del Medi Ambient de França i codirector del treball, apunta que “la dissolució de tant carbonat a prop de la superfície de l’oceà demostra que l’intercanvi de carboni entre l’oceà i l’atmosfera és molt més complicat del que es creia fins ara”.

El treball, en què també han participat els investigadors de l’ICTA-UAB Michael Grelaud, Sven Pallacks i Griselda Anglada-Ortiz, ha utilitzat dades obtingudes durant una expedició l’any 2017 a l’oceà Pacífic Nord, des de Hawaii fins a Alaska, i s’ha dut a terme en col·laboració amb un equip científic internacional pertanyent a institucions de cinc països.