El Berguedà no s’entendria tal com és sense les colònies, segurament seria una comarca diferent”. Així s’expressa Carme Altarriba, veïna de la colònia del Guixaró i membre de l’Associació d’Amics de les Colònies Industrials de l’Alt Llobregat. La seva mare treballava a la fàbrica i, malgrat que ella no, va decidir quedar-s’hi a viure: “És un espai que m’agrada i me l’estimo”. Assegura que si es retrocedeix en el temps tots els berguedans trobarien algun familiar vinculat a les colònies: “Les tenim a la sang, és el nostre ADN” . Farts de veure com es deterioren moltes de les colònies i no s’hi fa una aposta clara, els veïns reclamen un compromís dels polítics per rescatar-les de l’oblit: “Es un patrimoni únic al món. No es pot abandonar”.
L’Associació de les Colònies de l’Alt Llobregat va néixer fa un any amb l’objectiu de vetllar per la protecció i desenvolupament d’aquests espais fabrils que van néixer fa 150 anys a la vora del riu Llobregat. En aquests 32 quilòmetres s’hi van arribar a instal·lar fins a 15 colònies tèxtils diferents. Ara, amb la proximitat de les eleccions municipals, els veïns que formen part de l’Associació han decidit elaborar un manifest per reclamar als partits i polítics que duguin a terme accions per protegir i divulgar aquest patrimoni i que s’hi facin inversions decidides.
En concret, al manifest demanen que es dotin les colònies del serveis necessaris perquè siguin nuclis ben atesos i que es facin treballs per mantenir els camins i per millorar les comunicacions entre les colònies. A més, reclamen als ajuntaments que els habitatges i industries de les colònies no quedin al marge de les dinàmiques dels seus municipis. “Hi ha colònies que estan molt bé, però d’altres no. Demanem que s’intenti ordenar el millor possible i que no quedi tot abandonat”, reclama Neus Santamaria, també integrant de l’Associació.
Santamaria recorda que quan hi havia en funcionament el Consorci del Parc Fluvial es va impulsar una planificació i un pla d’usos per a les colònies, però lamenta que quan es va dissoldre aquest ens l’any 2015, ningú s’ha encarregat de vetllar prou pels seus interessos. “És un patrimoni únic al món”, destaca Santamaria, que creu que s’ha de fer una gestió conjunta de tots aquests espais fabrils: “Totes són úniques, però tot el conjunt és molt més enriquidor”.
Una altra de les demandes del col·lectiu és que es creï un centre d’interpretació que “pugui aglutinar tota la documentació relacionada amb la història de les colònies industrials”, segons ha detallat Francesc Puig, també membre de l’associació. L’objectiu és “deixar constància de tot el que han sigut i representen pel desenvolupament del territori”. Puig diu que en aquest centre hi tindrien cabuda des de documentació bibliogràfica, material fotogràfic o audiovisual, entre d’altres. De fet, posa l’exemple que a les colònies hi havia una activitat musical molt important on es van crear diverses formacions com la Polifònica de Puig-reig o també molta activitat teatral. “Tot això encara es conserva però estem a molt poc que es pugui perdre, per tant seria molt interessant poder-ho aglutinar tot”, reclama.
Punt d’atracció per als artistes
Les colònies també s’han convertit en espai de creació per a molts artistes. És el cas de la colònia Cal Marçal de Puig-reig, que acull a sis artistes. En Pere Ferran, pintor i escultor barceloní, n’és un. Fa gairebé una quinzena d’anys que es va instal·lar en una nau de la colònia i, a més, també viu als pisos dels treballadors. “Una colònia és com un poble petit, ens coneixem tots i ens diem el ‘bon dia’ i ‘bona tarda'”, relata Ferran. Creu que les colònies “tenen uns espais fabulosos que haurien de continuar vius pel bé de la gent que hi viu, dels pobles i també pel seu patrimoni arquitectònic i artístic”.
Qui fa poc que s’hi ha instal·lat és en Daniel Riba, un director de fotografia i realitzador audiovisual que va decidir marxar de Barcelona després de la pandèmia. “Buscàvem un lloc on tornar a començar lluny de la ciutat i del caos de la pandèmia”, relata, tot afegint que van trobar la colònia “per un seguit de casualitats”. Explica que a Cal Marçal “els ritmes són molt més tranquils” que a les grans ciutats. Després d’instal·lar-se als pisos de la colònia ha rehabilitat una nau juntament amb dues artistes més, l’Anabel -que treballa el moviment- i la Queralt -està desenvolupant un taller de cinema-.
Tot i no ser-ne conscient quan s’hi va instal·lar, Riba valora molt positivament que s’hagi creat aquest ecosistema artístic a la colònia. “La veritat és que s’ha convertit en un punt bastant clau, tot i que m’ho he trobat de sobte”, explica. Creu que els espais que proporcionen les colònies i la tranquil·litat que desprenen “obren la porta” a que s’hi instal·lin aquest tipus de propostes.
