El llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble, de Ton Lloret Ortínez, retrata les històries de vida que han inspirat @repoblem, un moviment que vol frenar el despoblament de les zones rurals de Catalunya. Aquesta obra, que pren el títol del compte de Twitter que va obrir el mateix autor l’agost del 2020, sortint de la primera onada de la pandèmia per la Covid-19, també evidencia el creixent interès per anar a viure al poble que s’ha pogut detectar l’últim any.
La idea de Ton Lloret quan va impulsar el compte a lex xarxes, era aprofitar que després del confinament molts anhelaven una vida més rural i donar un cop de mà tant als que buscaven casa i feina en un poble, com als indrets de Catalunya que patien pel despoblament. Algunes històries d’èxit recents i també de ja fa unes quantes dècades a diversos micropobles del país, omplen aquest llibre amb fotografies i testimonis de diversos emprenedors. Les pàgines inicials del llibre contextualitzen el fenomen del despoblament rural i el seu impacte al món rural, a partir de la presentació de Mario Urrea, president de l’Associació de Micropobles de Catalunya, i de les explicacions d’Eduard Trepat i Gemma Estany, coordinadors tècnics de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya.
Ton Lloret Ortínez (1983). Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona (UB), treballa com a conservador al Museu Molí Paperer de Capellades. A l’agost de 2020 crea a les xarxes la iniciativa Repoblem, per contribuir a frenar el despoblament i reequilibrar el territori. Ha participat en diversos fòrums i jornades sobre repoblament i món rural. També ha escrit diversos llibres infantils publicats per Cossetània Edicions.
Les dades del despoblament
De l’apartat inicial amb preguntes i respostes sobre el despoblament, a càrrec d’Eduard Trepat Deltell i Gemma Estany Ferrer, coordinadors tècnics de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya. En podrem extreure unes quantes dades bàsiques per entrendre què impulsa el moviment Repoblem:
«El 27,6% de la població que habita fora de les grans zones urbanes del país viu en el 85,5% del
territori.»
«Entre els anys 1900 i 1950 Catalunya perd gairebé la meitat dels habitants que viuen en municipis de menys de 100 hab./km2. Aquest procés, vinculat a la segona revolució industrial, va acompanyat d’un gran creixement poblacional i té uns efectes poc marcats en la població dependent de l’agricultura, en uns anys on rural i agrari es podien considerar sinònims.»
«Entre els anys 1950 i 1975 Catalunya gairebé duplica la seva població i, en canvi, les zones densament poc poblades perden la meitat dels habitants. Paral·lelament els ocupats del camp cauen dràsticament a uns nivells que continuaran baixant fins a l’actualitat.»
«Entre els anys 2008 i 2015, els anys en què la crisi econòmica té més impacte, el món rural perd gran part de la població que havia guanyat durant els anys anteriors i una gran part de la Catalunya interior, traçant una línia entre el Pirineu Oriental i el delta de l’Ebre, pateix despoblament.»
«Tradicionalment, el perfil de la gent que va deixar casa seva per anar a treballar a les zones urbanes en els processos d’industrialització comentats en l’apartat anterior, o les persones que han anat a estudiar a la universitat i ja no han tornat més, per exemple, han estat majoritàriament gent jove i dones. El resultat ha estat una població rural envellida, masculinitzada i amb percentatges de gent jove per sota de la mitjana catalana.»
«El despoblament rural encara no s’ha acabat i hi ha zones del país, com la comarca de les Garrigues i el Prepirineu lleidatà, que no han parat de perdre població des dels anys 1960. Actualment, el procés de despoblament que pateixen les zones rurals catalanes el podem qualificar de “comptagotes” i no afecta la totalitat de la ruralitat. Queda per veure l’impacte que tindrà de manera gairebé immediata la pandèmia de la Covid-19 en el repoblament de les zones rurals. Sembla que el confinament domiciliari que ha tingut lloc entre el març i el juny del 2020 ha tingut un efecte positiu en les ganes de la població urbana d’anar a viure a zones menys densament poblades. Falten, però, dades estadístiques que ens permetin mesurar aquest impacte i veure si aquests moviments han estat definitius, si han tingut un impacte de repoblament o si només han estat fruit de la reacció momentània al confinament domiciliari per la Covid-19 o per la por que es pugui tornar a produir en
els propers mesos.»
Per què frenar el despoblament?
En la mateixa introducció, se’ns explica que, «tant els mateixos ecosistemes naturals com les persones que es dediquen a gestionar-los mitjançant les activitats primàries proveeixen de serveis ecosistèmics primordials tota la societat, dels quals no podem prescindir. D’altra banda, tampoc podem prescindir dels serveis bàsics que asseguren la qualitat de vida de la població rural. Sobre els serveis ecosistèmics, podem enumerar l’obtenció d’aliments, fusta o biomassa, una bona conservació de les masses forestals que afavoreixin la regulació climàtica, la regulació i qualitat del cicle de l’aigua, la reducció de l’erosió, la biodiversitat i els usos recreatius del paisatge, entre els més essencials. Segons un estudi de l’any 2016, es va quantificar econòmicament aquests serveis i es va fer un balanç entre els guanys i els costos que generen les activitats agropecuàries a Catalunya, amb el resultat que aporten 8.070 M€ cada any, que signifiquen un benefici de més de 1.000 € per habitant cada any.»
Però també hi podem llegir que, moltes vegades, els que s’interessen per llogar les cases que han quedat deshabitades als pobles, es troben que els propietaris no ho volen. Sovint, per una qüestió sentimental. Des de
diversos ajuntaments s’han dut a terme campanyes de sensibilització per canviar aquesta tendència
