Dimarts, 31 de gener del 2023

“La mar no fa distincions, és dura per a tothom”

|

- Publicitat -

I amb un somriure la revolta, que cantava en Llach. I no hi ha ningú que somrigui amb més ganes que la Maribel Cera. Filla de Sant Carles de la Ràpita, s’ha rebel·lat per amor a l’aigua contra els canons de gènere: ella és una de les poques dones catalanes que es dediquen professionalment a la pesca. En total, a tot el país n’hi ha menys d’una desena. De diumenge a divendres navega com a segona del seu germà a bord del Vizgano i els dissabtes fa de peixatera al mercat de Tortosa. El sector està malament, però ella treballa intensament, amb el somriure als llavis i davant l’adversitat es repeteix, com un mantra, allò del “demà serà un altre dia”.

Des de l’any passat és la presidenta de l’Associació Catalana de Dones de Mar, que aglutina totes les dones que treballen en feines relacionades amb la mar: des dels despatxos fins a la pesca. A més a més, l’any 2016 va ser reconeguda amb la medalla a la Pesca catalana que atorga el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. “Quan em van trucar per dir-m’ho pensava que era broma, vaig haver de demanar que m’ho repetissin diverses vegades”, riu.

Publicitat

Només el 0,1% de les persones que treballen en feines relacionades amb el mar són dones. Però vostè pertany a un grup encara més minoritari dins d’aquest col·lectiu. De fet, només hi ha quatre o cinc dones pescadores a Catalunya. Per què això?

Sempre dic que la mar no fa distincions, és dura per a tothom. És un treball, així que tant el pot fer tant un home com una dona: és el que volem donar a conèixer des de l’Associació. Si jo puc fer-ho, una altra també.

Quan fa que t’hi dediques?

Tinc vint anys cotitzats, tot i que tenia set anys quan vaig escomençar. En sentir el meu pare i el meu avi llevar-se de matinada, jo me n’anava corrents darrere d’ells. Mon iaio em deia “tonta, ves-te’n a dormir”, però jo tossuda que volia anar i mon pare em deixava. Així van començar les meves aventures. No sé exactament perquè m’atrau la mar, és sentir-te lliure, estar a gust amb tu mateix: és una cosa que t’agafa, et llama, t’estima.

La Maribel Cera faenant al Vizgano | Anna Rodríguez
La Maribel Cera faenant al Vizgano | Anna Rodríguez

Has triat un camí molt diferent al de la majoria de dones.

Me’n recordo que en acabar l’EGB volia deixar l’escola i dedicar-me només a pescar, però la meva germana em va agafar per banda i em va convèncer que estudies alguna cosa. Aleshores aquí només tenies dues opcions: els nois feien electricitat i les noies administratiu, i això vaig fer. No m’agradava: era el que hi havia, però alhora em vaig seguir formant per ser patrona [d’un vaixell].

Déu n’hi do! Mai t’has sentit discriminada fent aquest ofici?

Home, al principi sí que hi va haver un episodi. Ja t’he dit que vaig començar a anar a pescar de petita i ma germana també ajudava. Als 18 anys vam decidir que volíem cotitzar, però abans havíem de fer un curset. Ens vam apuntar a la confraria, però no ens cridaven. La meva sorpresa va ser que un dia a la llonja vaig trobar un noi que s’havia inscrit després i ja l’havia acabat. Ens vam haver de quadrar i exigir que ens donessin plaça.

Ha estat l’única vegada?

Sí, en general, sempre m’han arropat. De fet, de joveneta, quan els vells em veien treballar els dissabtes i diumenges li deien al meu pare “Xeic Enrique, que és cap de setmana, deixa-la anar a festejar!”. Però jo sempre entregada a la feina! [riu].

Aleshores, perquè és necessària l’Associació?

La idea va sorgir de les secretàries de les confraries. Les dones sempre han treballat en la mar, però mai s’ha visibilitzat el seu paper. En general sempre han estat treballant al darrere: normalment són els homes qui van a pescar i porten el jornal, però les dones són qui fan els papers, arreglen la comptabilitat, reparen i fan les xarxes, ajuden a pescar i a sobre porten la casa i els fills. Són a l’ombra però la seva una tasca és fonamental: sense elles la cosa no evolucionaria.

Ets de família de pescadors, ho has viscut així a casa?

I tant. Quan arribava la barca, ma mare era allà per agafar el peix i anar a vendre’l al mercat. Un cop a casa, arreglava les xarxes, es cuidava de nosaltres, portava la casa… Als vuit anys va començar a fer de remendadora i ara que en té 76 encara segueix a “la fàbrica”.

La Maribel és la segona del seu germà a bord del Vizgano | Anna Rodríguez
La Maribel és la segona del seu germà a bord del Vizgano | Anna Rodríguez

Les dues vau començar d’hora.

I tant! Ella li deia a la seva àvia que tot i ser petita podia treballar, fins que un dia li van deixar provar-ho. Sempre diu que va ser beneita, perquè no va parar mai més. És una vida molt esclava, la sàrsia, treballes cada dia, no existeixen ni els dissabtes, ni els diumenges i ni les vacances. Només parem durant les festes de Nadal, però la resta és anar pim pam, pim pam.

Com et va sorgir la necessitat d’organitzar-te amb l’Associació?

La vam fundar l’any passat un grup de 25 dones i al principi només n’era sòcia. Però al novembre vaig decidir implicar-me més després d’anar amb un grup a la l Conferència Internacional de Dones de la Pesca, a Santiago de Compostel·la. Van venir dones de tot arreu: Austràlia, Mèxic, Argentina…. Jo aquí, acostumada a un port tot d’homes i de cop veus dones d’arreu que s’ajunten per lluitar i s’esforcen pel que estimen. Vaig fer un cop de cap i me’n vaig adonar que volia implicar-me més. El nostre col·lectiu és molt jove, així que ens emmirallem en elles per avançar.

Suposo que va ser un xoc per tu.

A veure, a mi al port sempre m’han acceptat perquè sóc de família de pescadors, però m’he sentit molt sola. Hi havia altres dones, però aquí a la Ràpita cap anava a pescar com jo. Ara ja començo a veure noietes que ajuden els pares i és un pas endavant. Vull pensar que amb la meva trajectòria he obert una mica les portes.

La Maribel Cera comença les jornades a les quatre de la matinada | Anna Rodríguez
La Maribel Cera comença les jornades a les quatre de la matinada | Anna Rodríguez

Amb tot, la pesca és un sector complicat.

Ha disminuït molt. De fet, està en decaiguda. Sembla que ha fugit tot el peix, ja no saps si pel cranc blau, la manca de sediments, la sobreexplotació… La veritat, vas als caladeros, tires la sàrsia i allà on antigament trobaves el peix, ara res. Ho portem amb una mica en depressió i, tot i això, el nostre lema és “va! demà n’agafarem més”.

Falten ajudes?

El departament de pesca està ajudant amb la plaga del cranc blau: ja està. Els sarisieros no tenim vedes, ara bé, tampoc ajudes i les despeses són impressionants. És el que hi ha. No demanem molt, però si nosaltres no agafem peix, volsaltres no mengeu.  

Que me’n dius del pla de dones del món rural?

És interessant, està bé tenir una via de comunicació amb el Govern. Al març la Conselleria d’Agricultura va impulsar l’Associació de Dones Rurals per ajuntar totes les dones que ens dediquem al sector primari. Hem fet molta pinya: no hi ha competència, no som unes o les altres, som totes i la unió fa la força. A més a més, arran de l’acte moltes més professionals s’han unit a l’Associació Catalana de Dones de Mar

Felicitats.

Cap noia hauria de tenir por de fer el que li agrada. Si alguna vol ser pescadora, no ha de fer cas a qui la desanima. Però és mot important que la seva família li faci costat, perquè sinó és molt dur. Jo ho he tingut clar i sempre m’han animat.

Publicitat

Segueix-nos a:

Més notícies

21 COMMENTS

  1. domains

    […]that is the end of this write-up. Right here you will find some web pages that we feel you will appreciate, just click the hyperlinks over[…]

  2. Click Here

    […]we like to honor several other internet web sites around the internet, even though they aren’t linked to us, by linking to them. Below are some webpages really worth checking out[…]

Comments are closed.

No et perdis les darreres novetats!

Subscriu-te a la nostra Newsletter i rep les notícies més importants al teu email