Dimarts, 31 de gener del 2023

“El camp s’ha convertit en una experiència d’usar i llençar”

|

- Publicitat -

Impulsar el desenvolupament rural des del territori. Aquesta és la tasca empresa per Dionís Guiteras (Moià, 1970), empresari, alcalde de Moià, president del Consell Comarcal del Moianès i vicepresident primer i responsable de l’Àrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona. Des de fa un any és l’encarregat d’impulsar el Barcelona Smart Rural, la iniciativa de promoció de l’emprenedoria que encapçala el govern de la demarcació. Anteriorment, va ser el portaveu de la desena legislatura del grup parlamentari d’ERC en la Comissió d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.

Com a la majoria d’Europa, els catalans tendim a concentrar-nos cada cop més en grans nuclis urbans. Ens n’hem oblidat que també tenim camp?

Publicitat

Des del meu punt de vista, hem desconnectat del món rural. El camp s’ha convertit en una experiència d’usar i llençar: necessito anar a fer esport, doncs vaig a una zona rural, l’utilitzo i me n’oblido. Tendim a pensar que les ciutats són autosuficients, ja que disposen de tots els serveis i els seus veïns poden accedir fàcilment a la cultura, l’educació, l’oci… Però en aquesta equació no es contempla el paper de les zones i el fet que ens aprovisionen de salut, benestar, paisatges…

D’un sol ús, diu. Aquest menyspreu també es produeix des de les institucions?

Per molts polítics les zones rurals només són espais exportadors de matèria gris. Els joves es crien i s’eduquen aquí, sí, però han de marxar quan és el moment de començar a pensar com serà el seu futur. Així, l’aritmètica és molt fàcil: si la majoria de la població es concentra a les ciutats, les necessitats del camp queden en segon terme. Només ens enrecordem per qüestions puntuals, com els incendis.

Entenc

No vull ser molt castigador, però no hi ha planificació per part de cap institució. Fixem-nos, per exemple, en les polítiques d’ocupació, estan fetes des d’una perspectiva completament metropolitana. A molts pobles no hi ha suficients persones per fer un curs que compleixi les quotes que imposa el Servei d’Ocupació de Catalunya. En dissenyar les estructures de país, els problemes de les zones rurals sempre estan en segon terme, no es contempla com connectar tots els territoris.

Així, la descentralització és la millor resposta?

Ara mateix, estem intentant imitar el model que imperava al segle XV, el de les ciutats-estat, àrees metropolitanes autàrtiques que devoraven completament el seu entorn. Però aquest paradigma no és vàlid en ple segle XXI, ja que no permet construir una societat intel·ligent. Tot i això, s’han fet esforços per descentralitzar, sobretot en l’àmbit dels estudis superiors. Cada cop es poden cursar més graus i cicles formatius fora de les capitals, sobretot lligats a les necessitats  concretes del territori. S’ha començat a fer feina, però encara en queda molta de pendent. Per exemple, la majoria de centres que ofereixen aquesta possibilitat, són privats, amb el cost que això representa.

A què es refereix quan parla de societats intel·ligents?

A vegades fa la impressió que el concepte smart city només fa referència a la manera com la tecnologia facilita la vida a la ciutat, però per mi va més enllà d’això. La intel·ligència també és crear oportunitats i sinergies entre les ciutats i el món rural: hem d’estar hiperconnectats en això, no només en tecnologies. Si teixim lligams entre ambdues, creixen exponencialment les possibilitats de dinamització del territori.

En aquest sentit, la demarcació de Barcelona és un territori molt divers: tenim una àrea metropolitana massificada i després comarques com Berga o Manresa, on el factor rural és molt més important. Com s’estan interrelacionant totes aquestes facetes?

Parteixo de la base que qualsevol hauria de tenir les mateixes oportunitats sigui d’on sigui. Home, és evident que si vols viure enmig de les muntanyes i que et desperti el cant dels ocells cada matí, doncs això et comportarà certs hàndicaps, però igual que el que té un pis a Barcelona i el lleva el camió de les escombraries o els cotxes a tota velocitat. Tot té els seus pros i contres, no podem pretendre que fer vida al camp sigui igual que a la ciutat i a l’inrevés. Això no treu, però, que hauríem de tenir les mateixes possibilitats de desenvolupar-nos, visquem en un poble petit, una masia o una gran ciutat. Partint d’aquesta premissa, a més a més, el món rural possibilita que l’àrea metropolitana pugui viure. No només la proveeix d’aliment, també aporta funcions imprescindibles que estan totalment externalitzades pel que fa als costos: manteniment de la biodiversitat, pulmons verds, recursos naturals…A banda, t’imagines què passaria si totes les persones que viuen en àrees rurals haguessin de desplaçar-se fins a la ciutat? Les col·lapsaríem i engoliríem encara més territori construint autopistes, vies de tren…

Potser tendim a confondre món rural i món agrari?

Sí i aquí els primers responsables són els mateixos pagesos, que no han entès que totes les polítiques de desenvolupament rural van en el seu benefici. Avui dia, els agricultors, els ramaders, els pescadors no deixen de ser un peó més d’una fàbrica que, en aquest cas, produeix aliments. Cal donar la possibilitat de sortir d’aquesta cadena de producció, de crear noves vies de negoci i altres maneres d’aconseguir beneficis. El desenvolupament rural és una cosa, l’agricultura i el sector primari una altra, però cadascuna és imprescindible per la supervivència de l’altre.

El desenvolupament rural és l’eix sobre el qual gira el projecte del Barcelona Smart Rural. Fa un any que la Diputació va engegar aquesta iniciativa de dinamització, heu pogut fer una valoració d’aquests primers 12 mesos?

Justament ara som en aquesta fase. Tenim ja el programa aprovat, tenim clar quines són les necessitats, però ara hem de treure l’anàlisi dels despatxos i concretar les solucions al territori. De moment els inputs que estem rebent són molt positius i ens diuen que la línia que hem pres és la bona.

De quin tipus de necessitats estem parlant?

Per exemple, si el 66% del territori català és bosc, és evident que necessitarem gent formada per agafar un xerrac, una serra, que tali un arbre sense perill, però també que sàpiga què ha de tallar i què no. Aquesta és una de les línies que estem treballant: volem formar a més de 200 professionals. Una altra, hem detectat que cada cop hi ha menys escorxadors que vulguin sacrificar animals de petites explotacions, la majoria volen concentrar el màxim nombre de caps de segons quines espècies de cara  a grans mercats. Això perjudica els petits ramaders, que són qui més contribueix a la gestió forestal, els quals es veuen obligats a adoptar un model que els allunya dels seus animals. Per solucionar-ho, cal crear escorxadors comunitaris de baixa capacitat per tal que puguin sacrificar els seus animals amb totes les garanties sanitàries. El que vol l’Smart Rural no és només parlar dels grans problemes i conceptes, també començar a donar-los-hi solució des de sota.

Però, per exemple, l’explotació dels boscos s’ha abandonat perquè no és rendible econòmicament. És possible revertir la situació?

No només és viable, sinó que és imprescindible. Creus que un anglès o un alemany acceptaria que el 66% del territori fos absolutament improductiu? Només amb subvencions no es pot encaminar la situació, cal que hi hagi activitat empresarial, fruiters, arbres amb fusta apta per fer materials per la construcció o mobles… Un bosc sense activitat és un forat negre, només conté plagues, malalties i poca biodiversitat, per això hem d’obrir una porta perquè passin coses. Plantejar que se n’encarregui la ramaderia extensiva per ella sola és una quimera. Els animals no són babaus, no menjaran pas en un bosc brut. Però si està net, la cosa canvia i es dóna un valor afegir al ramader.

Per què fer-ho des de la Diputació? Té més capacitat d’incidir en la realitat de les comarques rurals que els Consells Comarcals o les batllies?

Com a entitats supramunicipals disposem de més capacitat econòmica, personal tècnic i coneixement del territori que els Consells Comarcals. Per exemple, una de les competències que té l’àrea de territori i sostenibilitat de la Diputació de Barcelona, que jo presideixo, és la prevenció d’incendis. Quan vam començar a treballar ens en vam adonar que no serveix de res simplement fer prevenció, perquè mai tens prou recursos per gestionar un territori tan i tan extens. L’única manera de fer una gestió eficaç és generar economia perquè de retruc porti la gestió de l’espai. Això ho pot fer la diputació, no els consells.

És per això que sempre posa l’èmfasi en la col·laboració publico-privada?

És imprescindible: des d’un despatx no es pot copsar tota la realitat d’un territori. El concepte ha estat molt maltractat perquè fa la impressió que l’administració delega funcions i recursos en les empreses, però no és així. Per nosaltres, és posar les institucions al servei de la ciutadania, al servei de la societat civil. D’aquesta manera passem de ser un impediment a un col·laborador.

Segons un estudi de la UAB, de totes les comarques rurals, la seva, el Moianès, és la que té el millor comportament econòmic de Catalunya. Ha estat aquesta la clau de l’èxit?

Catalunya és increïblement asimètrica. No hi ha dos territoris iguals. El Moianès ha estat un territori molt maltractat administrativament, dividit en diferents comarques, però té la sort de ser una zona estratègica: estem prou a prop de Barcelona per ser terra de pas i prou lluny per tenir aquest paisatge. Som una regió perfectament delimitada, que comparteix una història comuna i unes característiques econòmiques semblants, i que davant els problemes amb les institucions públiques hem après a espavilar-nos per nosaltres mateixos.

Però què se’ls ha d’oferir als empresaris perquè portin o fundin empreses a les zones rurals?

Últimament s’ha posat de moda fer servir la paraula resiliència que és el que ha fet la societat tota la vida. L’administració no ha d’emprenyar, no ha de posar traves a allò que té sentit. És clar que ha de ser estricte i rigorosa per preservar el bé comú: la iniciativa privada no pot devorar sense control, però tampoc es pot frenar el desenvolupament dels individus des d’un despatx. La societat evoluciona quan les administracions i les persones van de la mà, quan una s’imposa a l’altre o arriben règims totalitaris o el descontrol més absolut.

Quin és el futur del món rural a la demarcació de Barcelona?

El futur del món rural és el de l’àrea metropolitana, no poden existir sense l’altre. Si cau el món rural, després cauran les àrees metropolitanes. Em posa nerviós sentir a “experts” dient que si els pagesos catalans no són capaços de produir al mateix preu que els de l’Àfrica, que ho deixin de fer. Això és sostenible a un preu del petroli acceptable, quan aquest pugi serà caríssim transportar mercaderies. En realitat les subvencions no són pels pagesos, sinó pels consumidors. Si paguéssim el que val de debò el pa, potser no en menjaríem tant. Per tenir accés als aliments hem de promoure una política agrària que tingui en compte el món rural. Sense això no podem tenir una societat justa i equilibrada.

Publicitat

Segueix-nos a:

Més notícies

13 COMMENTS

  1. Leandro Farland

    […]Wonderful story, reckoned we could combine a few unrelated data, nonetheless seriously worth taking a search, whoa did one particular understand about Mid East has got extra problerms also […]

Comments are closed.

No et perdis les darreres novetats!

Subscriu-te a la nostra Newsletter i rep les notícies més importants al teu email