Aquell últim de novembre de 2011, ara fa 10 anys, es despertava el món amb un esgarrifós i tètric titular “Entrampats a L’Aldea”, i no era per menys, doncs va ser el titular que va generar la Cooperativa de L’Aldea, capaç d’obrir totes les portades dels mitjans de comunicació, premsa d’àmbit català i nacional, radio, TV, inclosa TV3, dedicant fins i tot un 30 minuts. Els hi asseguro que en aquell moment, als afectats, encara ens va semblar poc.
El desastre econòmic de la Cooperativa de L’Aldea, on centenars de famílies vam veure com econòmicament es passa de suar i lluitar per anar estalviant amb tots els esforços, a tenir una suor totalment freda i haver-nos quedat sense ni un euro dels nostres apreciats estalvis.
Avui no farem memòria de tot el viacrucis, molt desagradable, que va esdevenir aquest fet des del moment del succés, fins a que amb tota certesa i fredor es confirmava la pitjor notícia d’àmbit econòmic, “els estalvis es quedaven entrampats a la Cooperativa de L’Aldea”, discrepàncies en el conjunt dels afectats i un llarg camí d’incerteses pel davant.
Deu anys després estic a la presidència d’una Cooperativa que ha hagut de reinventar-se, continuem amb l’objectiu fundacional de donar sortida digna a les produccions d’horta dels nostres socis pagesos, al qual hem afegit l’objectiu de seguir vius, tot i que sobreviure no està sent una gesta plàcida, i continuar treballant per a retornar els estalvis entrampats. Per tant, s’han llogat els actius semi ociosos, ja que per a l’activitat la qual es van dissenyar, l’horta, va perdre tota credibilitat possible i van marxar la majoria dels socis per estampida; ja no venem centenars de camions a mercats llunyans, sinó que venem a mercat de proximitat; ja no tenim milions d’euros a la Secció de Crèdit, sinó que amb els recursos econòmics que disposem, amb total transparència i lleialtat acudim als pagaments; ja no cultivem directament grans extensions de terra, sinó que son els socis pagesos que tenim que ens cultiven les hortalisses.
I així ha estat que de l’extrema velocitat d’una falsa carregada llanxa motora, hem passat a un buit vaixell menut però amb pas ferm, cal dir però, que en l’actualitat no tenim controlades algunes parts crucials d’aquest vaixell menut, com son bàsicament els temes judicials, que esperem que un cop resolts ens ajudin a la marxa que hem emprés cap a bon port, i sobretot no desitgem a cap preu que ens encarrilin cap a la deriva total, o bé que la demora en el temps que porten acabi diluint la seva importància.
Del tema judicial, destacar que portem 10 anys esperant que avanci, i trobem amb total incredulitat, que deu estar ben estancat, ja que a data d’avui encara no tenim anunciada ni la data del judici. Si mirem una mica enrere, quants socis ja no veuran mai si algú dels seus descendents pot recuperar els seus estalvis, ja que la intrínseca evolució de la vida està fent que any rere any hi hagi socis que emprenen viatge cap a un altre món sense retorn, curiosament just el mateix viatge que van fer els seus estalvis ara fa 10 anys, però els afectats que quedem, que som molts, massa per desgràcia, no perdem l’esperança en que amb tota seguretat un dia no massa llunyà es ficarà data de judici i es dictarà sentencia vers aquest assumpte.
Des de finals de l’any 2018, cada any s’ha anat retornant els imports estipulats al conveni del concurs de creditors, tot i que confiem i estem esperançats en continuar podent-ho fer cada any, necessitem a l’igual que l’aire que respirem, que els temes judicials avancin i es resolguin. Necessitem saber que va passar, i sobretot recuperar els estalvis que tenien propietari i se’ls hi van manllevar com per art de màgia sense pena ni causa, de moment…
Esperem que ben aviat s’acabi posant llum a la foscor.
