Malgrat que els pobles de menys de 500 habitants ocupen 33% del país, només tenen 80.000 habitants: poca gent i encara menys vots, espais quasi invisibles per la política institucional. Per fer sentir la seva veu, fa més d’una dècada, càrrecs electes d’aquests municipis es van unir per fundar l’Associació de Micropobles de Catalunya. Bàsicament, l’ens té l’objectiu de fomentar el desenvolupament d’aquests indrets rurals i assegurar-se que la seva veu és escoltada. En aquest sentit, el 2018 han impulsat l’Avantprojecte de Llei de l’Estatut dels Micropobles on s’articulen un seguit de mesures per adequar l’ordenament jurídic a la realitat específica dels micropobles. Carme Freixa, alcaldessa de Vallfogona de Ripollès des de 2003, és la presidenta de l’entitat.
Per què una associació de micropobles?
Bàsicament, un grup d’electes ens vam adonar que si els micropobles no som allà on es prenen les decisions, aquestes se’ns acaben imposat. Fins i tot quan les solucions proposades no s’ajusten a les nostres necessitats. L’objectiu és fer lobby i enfortir la nostra veu per incidir al nostre entorn. Ja fa 11 anys que existeix l’organització i actualment som 145 socis.
Però, en canvi, no volen assumir la gestió de serveis municipals a través de l’ens.
Exacte. Per fer això ja existeixen les entitats municipalistes, de les quals gairebé tots els pobles petits en som socis. Aquestes ja ofereixen determinats serveis segregats, així que no tenim perquè ocupat aquest buit. Volem ser un lobby.
Quina és la situació dels micropobles a Catalunya?
Primer, hem de puntualitzar que no tots els micropobles són iguals, sinó que aquest terme engloba municipis molt diferents entre si. Les possibilitats de desenvolupament de cadascun depenen molt de la seva situació geogràfica. Això sí, la majoria compartim certs trets, com la baixa densitat de població, habitatges molt disseminats, un alt grau d’envelliment o la pèrdua d’habitants. Amb tot, no podem parlar en termes absoluts, existeixen contextos molt diferents.
De fet, fa unes setmanes, la Fundació Món Rural publicava un estudi que explica que les perspectives d’envelliment i estancament poblacional són molt diferents segons segons el grau de dinamisme de cada comarca. Per exemple, segons el document, les demarcacions Lleida i Tarragona perdran població més ràpid que Barcelona i Girona. Com es fa front a aquesta realitat?
El problema és que sovint no tenim les eines per frenar aquestes dinàmiques. Els instruments amb els quals comptem a escala municipal són molt limitats. Per exemple, una problemàtica molt present és l’accés a l’habitatge, però poques vegades un consistori en té en propietat. A les ciutats es pot parlar de comprar o construir pisos públics o socials, però és complicat fer-ho a escala de poble. Passa el mateix pel que fa a la creació d’ocupació. Per incidir en aquests temes, necessitem polítiques de país que ens ajudin.
Aleshores, els ajuntaments de pobles petits acaben sent testimonials?
En absolut, són importantíssims. De tenir a no tenir ajuntament hi ha una diferència abismal, només ens hem de fixar en aquells pobles que l’han perdut: la inversió, els serveis… tot decau. Tenir ajuntament vol dir que hi ha uns responsables directes i pròxims que s’ocupen del poble.
Entenc.
Sempre es diu que agrupar pobles resulta més barat, que així s’estalvien molts diners. No és veritat. Els micropobles tenim una infraestructura mínima i la majoria d’electes no cobrem. Quin seria l’estalvi? La gent seguiria vivint-hi, així que les necessitats específiques no desapareixerien, l’únic canvi seria que no podríem prendre les decisions directament. Unir pobles no redueix les despeses, ajuntar Barcelona i Badalona, sí.
I per què no afrontar aquesta manca d’autonomia a través de l’associació?
Quan parlo de manca d’autonomia, em refereixo al fet que moltes vegades la normativa no ens permet prendre les decisions directament, sempre hi ha una instància superior que les ha de validar. No es tracta que l’associació prengui les decisions en lloc del consistori, sinó que hem de dotar els ajuntaments de les eines per poder escollir per ells mateixos. No té sentit que se’ns imposi un servei d’autocars que viatgen buits, però en canvi no puguem fer una prova pilot de serveis com un taxi a demanda. Fa falta certa flexibilitat, però no ens donen l’oportunitat: només s’obren convocatòries de subvencions on encaixes o no encaixes. Perquè no donar-nos els recursos i poder decidir què fer per nosaltres mateixos? Per què aquest paternalisme, quan les grans bestieses urbanístiques s’han fet a les ciutats i no als pobles?
Hem de canviar el model de governança, doncs?
Exacte. Sobretot en el sentit que els micropobles i les zones rurals hauríem de poder participar de les decisions polítiques que ens afecten per aportar la nostra perspectiva. A més, hi ha institucions que clarament s’haurien de descentralitzar, com per exemple determinants departaments de la Generalitat que tenen excessiu poder sobre el conjunt del territori. El Departament de Territori n’és l’exemple més clar. No és racional que els temes de planejament s’acordin des d’un sol lloc. Aquesta manera de funcionar respon a una concepció ideològica molt urbana i paternalista respecte la relació amb les comarques amb menys població. Volen que acceptem el país que ells dibuixen des d’un despatx.
Me’n podria donar un exemple?
Relacionats amb temes urbanístic n’hi ha moltíssims. Al final, aquí s’hauria de tenir en compte que el futur de les ciutats està lligat al del món rural, som dues cares de la mateixa moneda. Tenim ciutats amb molta gent i pocs habitatges i pobles amb habitatges que necessiten gent.
Per què no acaba d’arrencar el repoblament?
Perquè no n’hi ha prou a trobar casa, la gent ha de poder guanyar-se la vida. Al territori hi ha menys oportunitats de trobar feina però, en canvi, podem intentar facilitar el teletreball. No tenim fibra òptica a tot arreu, no, però en general les comunicacions han millorat. Ara cal que les empreses estiguin disposades a adoptar aquesta fórmula. Si pots treballar des de casa, és molt més fàcil poder viure a un poble petit. A banda, la majoria de gent que marxa a viure a un poble té assumit que haurà de fer desplaçaments, però abans les carreteres han d’estar en bon estat. Si el transport viari i ferroviari estigues implantat de manera uniforme arreu del país, segur que molta gent retornaria als pobles.
En aquest sentit, el sotsdirector del Campus de Tortosa de la Universitat Rovira i Virgili, Xavier Ferré, explicava que hi ha demanda demà d’obra qualificada, però que costa trobar els perfils que es requereixen.
És cert que hi ha cert desencaix entre l’oferta i la demanda. Hi ha programes que intenten posar-hi solució, però fa falta que la gent jove se n’adoni de quines són les necessitats existents al territori. El projecte Odisseu és una d’aquestes iniciatives. La majoria dels joves fan les seves pràctiques universitàries a les ciutats i s’hi queden, així que és molt importar posar sobre la taula les possibilitats existents a les comarques per fomentar l’arrelament.
Potser encara impera la idea que les zones rurals es dediquen només al sector primari?
És un estereotip que continua molt vigent, sobretot allà on el sector primari ha estat més important. Igual que els micropobles són diferents, els territoris també tenen diferents velocitats a escala econòmica. És més fàcil trencar amb aquesta idea si s’han dut a terme altres activitats que han apujat l’autoestima de la zona i l’han obert a noves iniciatives. El turisme ha ajudat molt en aquest sentit, ja que ha facilitat l’impuls de negocis innovadors i ha fet que molta gent s’acosti als petits pobles i s’hi quedi a viure sota aquella màxima del “que bé viviu”.
Però amb tot, la densitat de població és molt baixa. La supervivència dels micropobles depèn del repoblament?
Depenem de polítiques que ens ajudin a repoblar i que sobretot generin oportunitats laborals, ja que el nostre creixement natural (com el del país) és molt petit. Hi ha molta gent disposada a viure a poblets, perquè hi ha més qualitat de vida, perquè l’escola rural és molt atractiva…. però perquè ho facin hem de tenir els instruments per generar oportunitats i oferir tots els serveis necessaris.
I com atraiem les empreses al territori?
A veure, no podem pensar que la Seat s’instal·larà a qualsevol lloc, aquest és un model que ja ha passat. Les empreses necessiten estar ben situades, però nosaltres els podem proposar incentius perquès s’instal·lin al territori. No hem d’espera grans gegants, sinó petites companyies que pugui generar petites oportunitats de feina: negocis que creixin mica en mica. Per exemple, les energies renovables són una gran oportunitat, perquè necessiten professionals preparats que puguin treballar sobre el territori. Hi ha oportunitats, però ens hem de treure del cap que de cop s’instal·larà una gran companyia que oferirà 500 llocs de feina nous.
Justament, a les Terres de l’Ebre la instal·lació de renovables està sent una important font de conflictes.
Al final és una mica el que parlàvem abans sobre la centralització de la planificació. El problema és el model del qual venim. Hem concebut la instal·lació de renovables com a grans parcs amb molts molins o plaques solars juntes. La transició energètica responsable no és això, sinó petites infraestructures a escala local que puguin sumar-se a una xarxa global. Els municipis han de produir energia a una escala adequada per la seva mida.
En una entrevista concedida a aquest mitjà, la consellera Jordà ens explicava que durant aquesta legislatura s’ha engegat una comissió parlamentària per combatre el despoblament. Quina valoració en fan des de l’Associació de Micropobles de Catalunya?
Encara no hi hem participat directament, però ens consta que hi ha voluntat de incloure’ns-hi més endavant. El nostre objectiu és tenir la força perquè el Govern ens escolti i, de fet, ens tenen més en compte que mai, no només des d’Agricultura, també des de Joventut i a les reunions del Pla de Desenvolupament Rural. Hem anat obrint portes mica en mica, però encara ens en falten. En això ha estat positiu que la problemàtica sigui cada cop més present.
No n’hi ha prou a voler viure a una zona rural.
No, no és suficient. Cal tenir una perspectiva realista de feina i tenir en compte els hàndicaps que comporta. D’entrada has de tenir carnet de conduir sí o sí, a més de cotxe. Això és una despesa més. I malgrat considerar aquests problemes, hi ha gent que es trasllada i no s’adapta. Això, evidentment, també pot passar a una ciutat: el millor és voltar i veure quina és la millor opció per a cadascú.
Comentaris 3